Després del temps de quaresma, ja ha arribat la Primavera!

Ara que ja ha arribat la Primavera, volíem agraïr-vos a totes i tots aquells que vàreu venir a compartir amb nosaltres l’activitat de Carnaval a les Coves, per reviure i seguir amb les nostres tradicions! Per aquests dies de confinament podeu descobrir la versió adaptada de la llegenda del Rei Carnestoltes I la Vella Quaresma.



Vet aquí que en un poble, ni gran ni petit, ni lleig ni bonic, al peu d’una Muntanya màgica, hi havia dos veïns que es feien la vida impossible.


L’un coneixia gairebé tots els camins de la Muntanya de Montserrat, i l’altre totes les coves i el seu interior.

Si un netejava, l’altre embrutava; Quan un dormia, l’altra cantava. I és que eren les dues persones més diferents que hi hagi hagut mai sobre la terra.

L ’un es deia Carnestoltes, i era gras, barroer i pocavergonya. A tothora endrapava com un porc senglar i el que més li agradava d’aquest món era burlar-se de tot i de tothom.


L’altra, la Vella Quaresma, era llarga i freda com una barana humida. Estricta, reganyosa i vestida amb mil i un jerseis; només menjava engrunes de pa i poques vegades sortia de casa seva.


Un bon dia, en Carnestoltes va decidir fer una mala passada a aquella vella freda i avorrida. Va agafar quatre retalls de roba i es va disfressar de Rei. Amb un tros de tela es va fer una capa i, ben guarnit, se’n va anar a visitar la Vella Quaresma.


- “Sóc el Rei de la disbauxa!

Ha arribat l’hora dels goluts,

de la gresca, el ball i la rauxa.

Que la muntanya quedi capgirada!

Que el ratpenat ressoni pel forat!

Que no ens escolti la Moreneta de Montserrat!

Perque ningu fara bondat!”


La Vella Quaresma, en sentir-lo, va bramar:

- “Qui es aquest que gosa trencar el silenci de casa meva?”


En Carnestoltes respongué: - “Sóc en Carnestoltes, el Rei dels poca-soltes!”


I dit això va fer mitja volta i se’n va anar tot cantant per les nombroses escales:


- “Que corri vi dels porrons i botifarra,

ous i cansalada,

que la gresca es comencada!

I mil coques de llardons f ins que rebentin els panxons!

I a la vella malcarada

ni mitja mossegada,

ni cap dels rosegons!”

Aquella nit, al poble hi va haver festa grossa: taules plenes de botifarra i porrons de vi, plats a vessar de carn rostida i carquinyolis... Tothom s’havia disfressat i menjava i bevia, sense saber qui tenia al costat.

La cuinera festejava amb la fustera, el ferrer repicava la ferralla, sense importar les formes que creava, la pagesa es burlava del supermercat i ballàven plegats el pobre i l’adinerat.



La Vella Quaresma, des de casa, remugava:

- “Rieu i mengeu com animals, colla de babaus, que el temps de les vaques magres no pot trigar... i aleshores ja veurem qui riurà!”

La festa va durar dies i dies. En Carnestoltes havia endrapat tant que la panxa gairebé li tocà a terra. De cop i volta, es va recordar de la Vella Quaresma i va decidir entrar a casa seva per fer-li la guitza.


- “Vellota, surt del teu cau i apunta’t al sarau!”

En no sentir cap mena de resposta, en Carnestoltes va baixar pel Pou del Diable cap a les profunditats de la cova.


Esglaó rere esglaó i amb la panxa plena, baixava saltant i ballant.

Però ja se sap que no és bo saltar amb la panxa plena, i menys sense agafar-se a les baranes, i encara menys baixant pel Pou del Diable!

I aleshores quan en Carnestoltes va arribar a la sala del Bosc Encantat, va notar que la seva panxa estava tota ben remoguda

i ... va fer un pet com una gla:


“PAATARRABUUUM!”


El rei Carnestoles va sortir disparat per una escletxa de la sala del Bosc Encantat, i la seva capa va quedar atrapada i calcificada.

En sentir aquell tro, tothom va córrer fins a la cova on vivia la Vella Quaresma, però només van veure la capa d’en Carnestoltes que havia quedat

petrificada.


“En Carnestoltes ha esclatat com els focs artificials!” - Cridava la vella desde les coves.- “I què us ha deixat? Jo us ho diré: el rebost buit i l’esperit emboirat.”

- “Sóc l’unica que encara te menjar. Ara es el torn de la Vella Quaresma!”

Les vilatanes i vilatans del poble de Collbató, es van adonar que la Vella no estava pas equivocada. No els quedava res per matar la gana i el temps de la collita encara era lluny, així doncs, se la van escoltar.

Si voleu que us doni part del meu menjar,

haureu d’actuar com jo digui:

S’ha acabat la festa,

tothom cap a casa,

fora les mascares,

a dosificar el menjar.

A partir d’ara arangades i engrunes

de pa menjareu!

Durant tantes setmanes com cames tinc!”

Les vilatanes i valatans van pensar que dues setmanes era poc temps i, al capdavall, van acceptar el tracte.


Aleshores la Vella Quaresma, va obrir la porta i va ensenyar una cama i després l’altra, però darrere en va venir una altra i encara una altra i tres més.

Aquella vella tenia set cames!

I així va ser com els habitants de Collbató van passar quaranta dies sense piular, sense riure, ni ballar.


Cada dimecres, la vella els donava un tros d’arengada i mig crostó de pa. I tant de silenci hi havia que fins i tot hauríeu sentit les dents de la Vella Quaresma des del mirador de la Muntanya,

rosegant:


- “Crec, crec, crec”


A la setmana que feia set, va arribar al poble una noia vestida amb mil colors. Duia un cistell ple de fruites i brillava com un raig de sol. Es deia Primavera, i al seu pas creixien les flors.

Quan la Vella Quaresma la va veure passar tot just per davant de la cova, es va enlluernar tant que, va córrer cap a les profunditats de la muntanya, i com un tros de gel, es va fondre allà mateix.

En una estalagmita es va petrificar!



I aquesta és la història dos veïns, que un per massa i l’altre per poc, van quedar-se aturats en el temps com un roc.

Però quedem ben preparades per l’any vinent, dosificant les reserves, fins al proper hivern.

Un poçim de disbauxa no fa mal i un poçim de seny sempre ens cal.


La Vella Quaresma,

el Rei Carnestoltes

i Les Coves del Salnitre.







Fi















© Il·lustracions: Anna Belmonte Pedra